A - B - C - D - E -  F - G - H - I   - J -  K - L  - M - N - O

P - Q - R - S - T - U - V - W - X  -  Y - Z

Gracías Anna por tu colaboración

Anna Aguilar Amat nació en Barcelona, en el año 1962.

Estudio Filología Hispánica a la Universitat Autònoma de Barcelona, donde se doctoró Lingüística en el año 1993. Desde entonces ha estado vinculada al mundo de la investigación académica en los campos de la Lingüística Computacional, la Lexicosemántica y la Terminología. Actualmente es profesora titular en la Facultad de Traducción y de Interpretación de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicado dos libros sobre Informática y alrededor de quince artículos a revistes especializadas vinculadas con las Humanidades. A lo largo de su etapa de estudiante ganó diversos premios de narrativa y poesía juveniles. También escribió dos novelas inéditas."Petrolier i Teatre", su primer libro de poemas en catalán, obtuvo L'Englantina d'Or en los Juegos Florales de Barcelona en su CXVII edición, en mayo del 2000. Pocos meses después la autora ganó el XLII premio Carles Riba, con el libro "Trànsit entre dos vols", publicado por ediciones Proa, (Barcelona 2001).

Como poeta Anna Aguilar ha colaborado con "l"Aula de Poesia de Barcelona", editorial EUMO (Generacions, Calaix de versos I, 2001), "antologia de poetes catalans traduïda al castellà" de Jordi Virallonga (en premsa), "Scotland’s Poetry Festival StAnza 2000", "cicle de tardor de Sant Andreu Música i Paraules 2000", "Escottish Poetry Library 2001" (Projecte Ariane, UE), "Antologies" (Colegio Oficial de Doctores y Licenciados), "Coses Petites" (poemas a cuatro manos con Francesc Parcerisas e ilustrados por Miquel Plana, "Ardentíssima 2001" (Festival de Múrcia), "Setmana de Poesia de Barcelona 2001" y "Poesia al Metro 2001" (Ayuntamiento de Barcelona), "Jocs Florals de la Universitat Ramon Llull".

Puzzle en idioma origina / Puzzle traducido al español

Rebaixes  en idioma origina  / Rebajas traducido al español
 

Rebaixes

Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons.

Rebajas
Traducción al español

Lentamente he vuelto a desnudarme delante
de aquel otro espejo del probador,
las proporciones perdidas. He visto que unas cuantas
palabras tiernas tuyas se habían quedado prendidas
en los ribetes de mi sujetador. Y unos pequeños
esquiadores se han deslizado haciendo zig-zags y
algazara de horchata por mis hombros: eran
tus bromas. Y aquello de que soy difícil y un
par más de reproches han rebotado en el taburete con
un ruido de perchas. Uno tras otro los
tres vestidos discretos que he escogido con desmayo en la
tienda por si gustarte fuera una cosa necesaria.
Parecen recuerdos de muchachas; a veces las veo en
pasarela por tu mirada moviendo las
caderas y las cuentas brillantes de tu deseo. No
les soy hostil: sus humores te han conducido a mí.
E imagino otras mujeres, a las que precedo y
sonrío: la brisa tibia en los cabellos de mi canción.
Veo las voces... "La cremallera domina, los botones
se hinchan…" La banalidad suena igual en europanto.
He escogido uno que dejaré en el armario hasta el día que te vea.
En los altavoces Gardel
En la caja un barullo y tumulto de adolescentes de
profesión y gente rica y yo como una niña con un ramo
de claveles envuelto en papel de diario.
Ya veo que no es poético. Es sólo una vulgar
historia (y tan pequeña) de como paso las horas que
te siguen. Como un cristal de azúcar girando
en la noria de una taza por la fuerza centrípeta que
alguien hace al remover. Poco a poco me deshago sin
el perdón que me haría desaparecer y me transformo
en té con hielo, con la turbia esperanza que la sed
de la prisa me regale otro instante, me deje
la propina de una mañana repetida,
la propina de una mañana repetida
de besos.

Puzzle

Desfaig el que vas fer: l'empostada de pedra, la cabana de fusta,
el porxo i el teulat, les xemeneies. Els trossos, de vegades
s'enganxen una mica, com si volguessin romandre en la coherència
que va fer-les trobar el moment de ser allà on eren.
Com si poguessin protestar pel despropòsit de tornar a barrejar-se.
(I tanmateix, només es aquest caos el que les fa existir). Era
un paisatge de tardor, i fer les copes de les faigs una feina
difícil. (Ara potser podria fer un glop d'aquella sorra blanca i
empassar-me l'ofec que he volgut allunyar tota la tarda). Et
semblava barat o potser massa car, dir-me que m'estimaves, i
et passaven les hores col·locant cada peça, pensant cadascun
dels límits, cercant com s'agermanen tonalitats de terra. "El cel
es fa al final, perquè és el mes difícil". (Precisament els blaus
jo els havia triat, per començar).
Jo no he pogut fer el cel, i tu, no vares acabar l'hort de carbasses.
I així és com ha quedat. Total, també l'hauríem hagut de desmuntar.
S'acaben les vacances, la vida, les baranes i els somnis de cartró
que altres somniaren per nosaltres. Cauen amb desafecte les peces
a la capsa, com si fossin les nits que els nens han tingut febre.
La foto de família que ens fèiem cada any, al mateix banc. Que
dèiem que ens faríem. Què és el que et sap més greu? Que el mestre
marqui de vermell la suma que és errada, o que no l'hagi vista?
Sempre que ha mort algú jo estava de viatge.